Presó de Lleida
Història de les presons i Informació de la Presó de Lleida

Centre Penitenciari Obert de Lleida "Presó de Lleida"

- Superfície construïda: 30.436,85 m²

- Mòduls/cel·les:

  • 353 cel·les residencials
  • 131 cel·les singulars:
  • Unitat d'infermeria
  • Departament especial de règim tancat
  • Unitat d'ingressos

Centre Penitenciari Ponent

Carrer Victòria Kent, s/n
25071 Lleida
Tel. 973 22 03 33

L'edifici antic del Centre, de construcció radial, data de l'any 1954 i l'edifici nou, modular, és de 1984. La unificació de les antigues dues presons va donar origen al Centre Penitenciari Ponent a principis dels anys noranta. Té capacitat per a 1.059 places destinades a homes penats adults majoritàriament i també disposa d'un mòdul destinat a dones. El Centre Penitenciari Obert de Lleida, ubicat al costat de la presó Ponent, té una capacitat de 140 places. 

Història de les Presons

Els Inicis

Les presons apereixen bastant tard, ja que es creia que els reclusos no generen cap benefici sinó tot el contrari, i es cerquen altres solucions com l esclavitut, el maltractament físic, la mutilació o la mort. Així les penes privatives de llibertat só un concepte relativament modern.

Per això Jiménez de Asú, afirma que la història de les presons és la història d´una gran crítica i meditació

Trobem antecedents remots des de Plató a Sant Joan Crisóstomos, els quals entenen la pena com una medicina contra l´autor del delicte, el tractament su aplicació i la presó l´hospital.

El més antic sistema de presó conegut és la presóque data de 1166, en que l´Enric II d´Anglaterra va fer construir una a Claredon, on va promulgar les seves famoses constitucions. A Espanya el rei Alfons X de Castilla (1211-1284) dictaminá a les Set Partides:"la presó ha de ser per guardar els presoners no per altre mal"

La superació del feudalisme i l´arribada del mercantilisme, van exigir nous plantejaments en el mercat laboral que van influir en la configuració de les presons i l´orientació del seu funcionament.

Durant els segles XVI i XVII la situació s´agrava a conseqüència dels moviments migratoris cap a les ciutats i l´aparició de boses de població marginal i ociosa que massa vegades provocaven problemes d´ordre públic.

En aquest temps a les presons mancava qualsevol tipus d´higiène. L´arbitrarietat a l´ordre polític va desencadenar una reacció i van sorgir noves idees que, basades al dret natural i la raó, van combatre l'arbitrarietat i el despotisme.

Les famoses galeres (que es remunten a temps dels grecs i romans) són un exemple de presó flotant on els reclusos eren encadenats una a altres i sota cops de làtig, obligats a fer anar els rems de les embarcacions.

La pena privativa de llibertat, pertanys als temps moderns, és una idea de mitjans del segle XVI i començament del XVII.

Fins al segle XVIII es troben a Europa les dues primeres manifestacions de centres penitenciaris, tal com els coneixem, o sigui, llocs contruïts especificament per servir com a presó. Els primers van ser l'hospici San Michele en Roma (Italia) al 1704 i la presó de Gante (Bèlgica) al 1773.

El procés renovador del "Segle de les llums"va tenir el seu millor exponent a l'obra del jurista de Milà Cesare Beccaria qui realitzà el tractac fundacional del dret penal i que fa una crítica del sistema penal i proposa un nou sistema, fundat en nous principis (racionalitat, legalitat, publicitat, igualtat i proporcionalitat de les sancions amb una menor severitat).

Garrido Guzmán relaciona l'aparició de la presó amb l'increment espectacular de la ciminalitat que es va produir a finals del segle XVIII.

Va ser John Howard el que es creu va crear el Dret Penitenciari, en propugnar una reforma, al sistema penitenciari, sostenint que, als establiments penitenciaris, s'haurien de donar condicions higièniques, per evitar malalties i epidèmies; s'havien de separar els interns de delictes majors, dels condemnats per delictes menors; s'havia d'incentivar la feina a les presons, i finalment, s'havia d'adptar un sistema cel·lular, o sigui, l'aillament del comdemnat per evitar la promiscuitat i la corrupció moral dels reclusos.

Per a Granados Pérez i Giménez-Salinas Colomer la presó apareix, durant el període de finals del segle XVIII i principis del XIX, com el gran invent social que permet associar varies funcions: la de corregir al culpable, garantir la seguretat, aïllar al delinqüent i, finalment, la de l'escarment. Ja en aquells moments sorgeixen les preocupacions penitenciàries per tal, com sosté Royo Vilanova «des del moment en que es va tractar de substituir l'antiga presó com un medi material de garantir la seguretat pública (empresonant als pertorbadors) i es va estendre que l'Administració havia de fer alguna cosa més que custodiar-les».

La metamorfosi que es va produir a la presó, sembla necessari enquadrar-la dins dels canvis econòmics i socials produïts en aquell moment (Revolució Industrial, Revolució Francesa, etc.), on la llibertat comença a ser un bé apreciat igual filosòficament com econòmicament.

Llavors, i resumint, el canvi que es comença a gestar, del crim al criminal, de l'acte a l'autor, és el fet més important que es dona al sistema penal a finals dels segle XVIII i començament del XIX, que determinarà la medicalització del sistema judicial i la gran intervenció que tindrà l'antropologia criminal i la criminologia a les modernes concepcions jurídico-político-penitenciàries.

A finals del segle XIX es va crear el reformatori que era un lloc destinat a corregir i rehabilitat als delinqüents joves. Els reformatoris per adults compleixen el mateix comès amb respecte als penats la conducta, docilitat o bona conducta dels quals aconsellessin el seu internament en aquestes institucions. Igualment es denominaven reformatoris les presons de dones.

Durant el segle XIX i al fer referència als criteris i plantejaments de Ferri, el tractament penitenciari té per finalitat assegurar la defensa social i ha de tenir una funció preventiva. No ha de tenir una duració relacionada amb la gravetat del delicte sinó sobre tot amb la personalitat del delinqüent, la segregació de la societat deu ser per un temps determinat fins que es constati que pugui actuar a la vida amb llibertat per estar readaptat.

A Irlanda Walter Crofton, Director de presons del país, va introduir una variació al sistema que consistia en la inclusió d'un període previ a la llibertat condicional en que l'intern residia en un establiment intermedi (intermediate prison), i que va influir en països com Itàlia, Noruega y Romania.

Royo Vilanova destaca que el sistema era progressiu, dividint-se les fases del tractament en quatre graus, al tercer dels quals els presos viuen en el establiment però treballen fora d'ell, com ara passa també amb molts dels 3rs graus. Crofton tenia molts dubtes amb la llibertat condicional perquè tenia moltes dificultats de vigilància i control que la convertien en pura i simple llibertat.

A Espanya el 20 de març de 1.804, Carlos IV, aprova la Reial ordenança pel Govern dels presidis, dels arsenals de Marina que no es cap innovació amb l'antic règim però és una normativa que ja inicia el sistema de classificació i el progressiu, amb diferents tipus de presidi.

Segons diu Castillo de las Heras, va ser redactada sota la influencia de Godoy i té el mèrit d'intentar combatre el caos que hi havia al món penitenciari, i es basa en idees que cavalquen entre l'utilitarisme i el correccionalisme.

Així mateix, García Valdés, afirma que sorprenentment el sistema progressiu espanyol va ser introduït "manu militari" als presidis industrials de Cadis i de manera especial al de Sant Agustí de València de 1.836. Es van practicar experiències innovadores acceptant un gran nombre de riscos, creant pràctiques i costums que desprès es van recollir a les reglamentacions de mitjans i finals del segle.

Com refereix Giménez Salinas arrel de la promulgació del Codi Penal de 1822, es va nombra una comissió "per a la reparació de les presons" ja que es va veure adequat adapta les penitenciaries existents al nou text penal però no va donar cap resultat positiu.

El procés concret de reforma penitenciària va ser llarg a Espanya, ja que va ocupar practicament tot el segle XIX, podem distinguir, això sí, dos onatges succesives. En una primera fase va tractar d'establir la clasificació dels interns, que seria el primer pas per superar les antigues presons d'aglomeració. A continuació, pasada ja la primer meitat del segle, els esforços es van orientar cap la difusió de sistemes més refinats d'aïllament.

L'Ordenança General de Presidis del Regne de 1834 va ser per Garrido Guzmán l'obra més important a l'àmbit penitenciari, ja que és la més complerta que es va dictà fins al segle XX, amb 371 articles i estava dividida en quatre parts: De la reparació i del govern superior del presidi; del règim interior dels presidis; del règim administratiu i econòmic, i de la matèria de justícia relativa als presidis. Aquesta última part per Garrido Guzmán destaca la possibilitat de rebaixar el temps de condemna fins a una tercera part, si els presos havien demostrat un penediment verdader o havien fet mèrits o realitzat feines extraordinàries.

Castillo de las Heras opina que compta amb el mèrit de ser un dels primers intents més seriosos i ambiciosos de posar fi al caos penitenciari existent a la vegada que es manifesta el desig d'eliminar el presidi a mans del militars i posar-lo en mans civils.

Al 1.869 es va promulgar la nova Llei de Presons que estableix que els establiments penitenciaris, que forma part del Ministerio de Justicia i fa funcions amb la subordinació als governadors provincials i els alcaldes dels pobles. L'autoritat judicial intervé també en aquest servei inspeccionant-lo per mitja de visites a les presons. Com comenta Royo Vilanova té inspiració en el sistema d'Auburn, adoptant el sistema mixt de separació i aïllament durant la nit i el treball en comú durant el dia per grups i classes.

El programa de 1.860 pretenia oferir unes pautes clares sobre la classificació i el règim intern que poguessin servir com a orientació per dissenyar models constructius, i va donar els seus fruits amb el treball de l'arquitecte Juan Madrazo qui va preparar una col•lecció de plànols que partint d'aquestes idees brindaven diferents possibilitats d'engarjolament.

En general, tots els estaven concebuts com a establiments radials en els que funcionava la classificació dels presos.

Es tractava d'homogeneïtzar el dispar panorama penitenciari del país, difonent com a pauta la presó dissenyada per Aranguren. De fet, ell mateix va preparar una col•lecció de planos, per diferents tipus d'establiments penitenciaris, que es basaven en la Model de Madrid i s'adequaven al programa esmentat.

En aquest marc es va construir la presó Model de Barcelona, que a la seva època va néixer amb la voluntat de ser l'excepció i de presentar-se com a guia a seguir en la posterior edificació d'altres establiments. Pretenia superar a la de Madrid, que llavors era l'edifici cel•lular per excel•lència, i a més, ser més barata. Les obres van començar al 1.887 i va ser dissenyada per Salvador Vinyals i Domenech Estepà. Es va inagurar a l'any 1.896.


A petició de Jacob Villafranca

Segle XX


Aquest segle comença a Espanya amb el Reial Decret de 18 de març de 1903, que estableix que les finalitats de la pena són exclusivament evitar el delicte,aplicant als delinqüents un tactament reformado. Com podem veure la filosofia és molt diferent de la que ara aplica la Generalitat de Catalunya.

També té un especial interés el Reglament de serveis de presons de 5 de maig de 1913, sobre el que de la Cuesta Arzamendi adverteix mètodes de gestió peniteniària cooperativistes, donat que els sistema de treball acordats administració de presons podien desenvlupar-se per contracte o per compte propi dels reclusos, i en aquest cas individualment, colectivament o cooperativament.

La llei de llibertat condicional de 1914 és considerada, juntament amb el Reial Decret de 5 de maig de 1913, van començar a fer una normativa sistematitzada que es considera el primer codi penitenciari espanyol. Per Garrido Guzmán es tracta del primer text que regula d'una forma sistemàtica la matèria penitenciària.

El codi penal de 1928, sota l'ombra del dictador Primo de Rivera, va tornar al sistema progresiu per al compliment de les penes privatives de llibertat, sistema que va perdurar al Codi Penal Republicà de 1932 i el dictat sota l'ombra dels règim franquista de 1944.

El Reglament de Serveis de Presons de 1930 determina amb gran minuciositat tot el que es refereix a deures i atribucions, ingrés i ascens, possessions, trasllats i llicències, recompenses i correccions als funcionaris dels serveis de presons.

La llei de 8 de setembre de 1939 regula, a les acaballes de la guerra civil, les denominades "colònies penitenciaries militaritzades" per utilitzar el serveis del penats al servei de l'estat i pel seu propi benefici en l'execució d'obres "d'utilitat nacional".

Com ja hem comentat, el Codi Penal "franquista" de 1944 continua amb el règim progressiu que constava de quatre períodes: el primer és d'observació en un règim cel·lular mixt; els segon període, era el de treballs en comunitat; el tercer, de readaptació social, i el quart, i últim, era el de la llibertat condicional.

El Reglamento de Prisiones de 1956, que sofreix diverses reformes destacant les del 68 i 77, constitueix el sistema normatiu que respon a criteris de la moderna ciència penitenciària, donant un talant administratiu -rehabilitador a la legislació però àmpliament millorable, donat que ens trobem amb l'obscuritat pel que fa als drets fonamentals dels interns, i que entela la regulació.

El decret de 25 de març de 1968 va introduir el tractament criminològic encaminat a la reforma del penat. Establint graus fixes en quant a la progressió.

Aquí tenim uns estudi fet pel Museu d'Historia de Catalunya sobre les presons de Franco (enllaç)

El decret de 29 de juny de 1977 ha estat denominat per Giménez Salinas com "la reforma pont" fins l'arribada de la Llei Orgànica General Penitenciària.

La revolució normativa penitenciària, a Espanya, parteix de l'enfocament aportat per la Constitució Espanyola de 1978 que enfoca la qüestió des d'una òptica dels drets fonamentals i oblida les anquilosades i atàviques tendències retribucionistes i proclama que la rehabilitació és l'única justificació del dret penitenciari.

La constitució condensa en l'article 25.2 els postulats de la important llei sueca i alemanya que són lleis netament administratives que plantegen la qüestió de l'intern mitjançant una projecció humanitzadora, en les quals l'intern es sotmès a una sèrie de projeccions, estudis i ajudes que el pot voluntàriament refusar.

El gran problema del dret nacional és que no som coherents amb aquesta dinàmica administrativa que tractem d'obviar i introduir solapadament una perspectiva judicialista punitiva que entenem que apart d'estar més en boga, ajuda més als interns, refusant l'acció de professionals del tractament aportat per l'administració i tractant de substituir pels propis jutges de vigilància com a supra-directors dels establiments.